Miki,
Gràcies pel teu fotolog. Ha estat el fotolog de referència.
Em sap greu que deixis d'actualitzar-lo. Ja saps que n'era un dels lectors habituals.
Com molts dels qui et llegeixen, no crec que el facebook sigui el mateix que el fotolog. De totes maneres, és la teva decisió i per si mateixa ja em mereix tot el respecte. A més, no sóc pas un exemple a seguir pel que fa a actualització dels fotologs o blocs.jeje.
Una abraçada,
Xavi.
Després de criticar el mal ús que es pot fer de la tecnologia en el post anterior, m'agradaria ara mencionar un parell d'agradables novetats tecnològiques:
-Play tv. Ha sortit al mercat -tot i que encara no a Espanya- el play tv. Es tracta d'un petit dispositiu que:
1) Converteix la playstation3 en un disc dur on hi pots gravar el contingut que facin a la tv.
2)Transforma la senyal de la tdt en senyal d'alta definició
3) Permet posar en pausa i rebobinar la senyal de la televisió com si d'una pel·lícula es tractés.
4) En cas que tinguis també una playstation portable, podries veure la tele de casa en remot.
Per mi una mostra més de la diferència tecnològica entre la playstation3 i la wii. Per cert, ara probaré el nou pro!A veure què tal!
- RSS: Us recomano que visiteu la web de l'Oriol Farré (http://www.farre.cat/blog/). Jo acabo de fer els passos que s'indiquen. A veure si me'n surto. Crec que aviat tothom ho utilitzarà.
I per últim, una curiositat: Cada dia em fascina més quan a través del facebook descobreixo que hi ha amics d'àmbits molt diferent que es coneixen entre ells.
Sabia que si analitzem amics en cadena de seguida podem trobar relació amb qualsevol persona del món. Tot i això, quan ho veus en la teva pròpia persona és realment curiós.
Quan vaig tornar de vacances em van entregar una blackberry. M'agraden els aparells electrònics, però els relacionats amb la comunicació no tant. De fet, no vaig ser dels primers a tenir mòbil i sóc dels que a la nit l'apago. No m'agrada sentir-me conectat a tota hora. Prefereixo tenir moments de desconexió del món.
Precisament l'altre dia llegia el següent article de Manuel Vicent a la contra d'El país (diumenge 21 de setembre) titulat El árbitro:
"El teléfono móvil es un instrumento dcisivo para los que han venido a este mundo a mandar, pero es un invento muy cruel si uno ha veindo a este mundo a obedecer. La diferencia entre ricos y pobres, según Josep Pla, ocnsiste en que los pobres se pasan la vida escuchando. Este principio se manifiesta hoy de forma muy plástic con la actitud física que adopta una person anate ese aparato. Hay dos formas de hablar a través del móvil: con la cabeza levantada o con la caeza inclinada. Es un acto reflejo. El primer caso indica que uno manda y el segundo que uno obedece. A partir de ahora fíjese en este detalle. Cuando suena la musiquilla del móvil la moujer comienza a escarbar muy nerviosa en el fondo del bolso y el hombre se palpa con sobresalto el pantalón y la chaqueta. El grado de descontrol que despierta ese sonido ya es una definición. Algunos se ponen instintivamente en pie. El jefe puede dar órdenes por le móvil a un subalterno a cualquier hora del día, sin que nadie ni nada le detenga. Lo hace hablanco con el mentón hacia arriba y la mirada al frente para imponer su criterio. El subalternodeberá estar listo para atender su llamada en medio de un atasco, en la cama durante la siesta o mentras toma una copa en el bar con los amigos. Sin darse cuenta recibe la voz del otro lado con el tronco ligeramente doblado y la vista en el suelo, señal de que acepta lo que se le dice. La aparente rebeldía de llevar el móvil apagado sólo se la pueden permitir los que han venido a este mundo a mandar, no los que han venido a obedecer. Para una cantidad ingente de ciudadanos, que hasta hace poco se creían libres, la musiquita del móvil les recuerda que siguen estando atados a su esposa o a su maridoa, a sus padres o a sus hijos, o a sus jefes, a sus acreedores y a toda clase de pelmazos y dependerá en qué lado estés para saber si ese instrumento ha venido a atarte o a liberarte. Pero este no es el caso. Aquí se trata de explicar que la actitud físicaque se adopta ante el móvil es una expresión de éxito o de fracaso en la vida. Cuando alguien habla de amor o de negocios por el móvil con la frente hacia lo alta, está ganando; si lo hace con el espinazo un poco abatido, es que ya ha perdido. El propio aparato es siempre el árbitro."
I tu, com agafes el mòvil?
El Congrés dels Estats Units va aprovar ahir el pla de rescat dissenyat per J.Bush.
No em sembla una decisió encertada.
En primer lloc perquè és injusta. Implica la socialització de les pèrdues mentre que els beneficis dels últims anys han estat estrictament privats.
I en segon terme, perquè encara que a curt termini tindrà efectes positius - independentment de la discussió sobre si serà suficient la quantitat de diner que s'injectarà-, genera incentius als agents privats a continuar arriscant. Aquests percebràn que tenen una asseguradora molt potent: l'Estat/els Estats (els nostres impostos).
S'intenta respondre a la crítica dels incentius perversos que genera la mesura, assegurant que els agents privats no podran continuar arriscant com fins ara(el grau de risc assumit és molt elevat, ja que als Estats Units el deutor pot cancel·lar el crèdit retornant la casa encara que aquesta tingui menys valor que el del crèdit) perquè la seva activitat serà regulada i controlada.
És a dir que la primera intervenció (aprovació del pla Bush) porta necessàriament més intervenció associada (regulació i control de l'activitat dels mercats financers).
Si s'arriba a aquest punt, per què no regular i controlar les decisions dels empresaris? Les seves decisions, si massa arriscades, també poden comportar la pèrdua de llocs de treball...
Sens dubte, està desapareixen la noció del lliure mercat. Com sempre em pregunto si serem capaços de trobar el punt d'equilibri entre el socialisme i el liberalisme. Complicat.
I encara una altra pregunta: els canvis que es produeixin tindràn conseqüències més enllà de l'àmbit estrictament econòmic afectant així els nostres valors?
Ahir, 19 de setembre de 2008 vaig assistir per primera vegada al casament d'un amic, el Joan Villar (villy).
Va ser emocionant, espectacular i divertit. Crec que poc més es pot demanar.
Se'm va demanar que preparés un escrit per llegir-lo durant la cerimònia. I el resultat és el següent:
Laia, Villy,
Molts, entre els quals m’hi compto, ens vam quedar sorpresos el dia que ens vau comunicar que avui us casaríeu.
I un es pregunta inevitablement, i en el meu cas en particular, pels motius que havien portat a aquell noi que vaig conèixer al cole a casar-se amb només, entre cometes, 25 anys...
I rumiant rumiant vaig pensar que dos n’eren els principals:
El primer, que sí, que el Villy havia trobat L’AMOR; L’AMOR en majúscules.
Se’m fa difícil definir L’AMOR, i encara més, detectar-lo.
Però d’entre les seves propietats –certament màgiques- en destacaria una: la complicitat. I crec no equivocar-me si afirmo que pocs elements descriuen millor la vostra relació.
Sé que sou conscients de la fortuna que significa haver-vos trobat, però per tenir-ho sempre present no oblideu que L’AMOR és quelcom que molts busquen/em però que, menys afortunats que vosaltres, s’han /ens hem d’acabar conformant cantant la famosa cançó d’U2 “I still haven’t found, what I’m looking for” (jo encara no he trobat el que estic buscant).
Us he començat parlant de dos motius. El segon, no és altre que la capacitat de comprometre’s.
L’AMOR certament és un bon criteri orientador a l’hora de prendre decisions. De fet, diria que el millor. I sinó, imagineu-vos què seria de nosaltres si ningú ens estimés? (ni la nostra família, ni els nostres amics, ni els nostres companys de feina...).
Tot i això, en una societat com l’actual on només ens movem per l’”aquí” i l’”ara”, molt pocs tenen el valor suficient per aixecar la vista, mirar l’horitzó i prendre la determinació necessària per assegurar que és amb aquella persona, i no amb cap altra, amb qui vols compartir la resta de la teva vida.
Deia un escriptor francès del s.XIX que “la bellesa no és sinó la promesa de felicitat”. Vau voler i avui heu materialitzat aquesta voluntat de prometre-us felicitat davant nostre.
Gràcies doncs per haver-nos regalat un instant de bellesa com aquest .
No voldria acabar, sense abans llegir un breu poema de Miquel Martí i Pol que porta l’explícit títol de “L’AMOR”
Tot en L'AMOR s'emplena de sentit.
La força renovada d'aquest cor
tan malmenat per la vida, d'on surt
sinó del seu immens cabal D'AMOR ?
És, doncs, sols per L'AMOR que ens creixen
roses als dits i se'ns revelen els misteris;
i en L'AMOR tot és just i necessari.
Creu en el cos, per tant, i en ell assaja
de perdurar, i fes que tot perduri
dignificant-ho sempre amb amorosa
sol.licitud : així donaràs vida.
Algú s'imagina què seria de la nostra cultura, llengua i consciència nacional si TV3 no hagués existit?
Prefereixo no fer aquest exercici i en canvi, felicitar TV3 i desitjar que PER MOLTS ANYS!
A, i orgullós de ser de la generació TV3 (1.983).jejej.
Auf Deutsch, "Das Glücksprinzip".
Fa més de dos anys que vaig entrar a la següent direcció (http://www.slf.ruhr-uni-bochum.de/email/stats-deu.html) amb la intenció de conèixer algú amb qui intercanviar-nos correspondència en alemany i en castellà.
Va ser llavors quan vaig conèixer una senyora alemanya que es deia Angelika Häusler. Sempre he admirat aquelles persones que fan més del què és necessari. Sens dubte ella n'era una d'aquestes.
Sempre agraït Angelika.
Vor mehr als zwei Jahren, loggte mich in die folgende Adresse ein (http://www.slf.ruhr-uni-bochum.de/email/stats-deu.html) mit der Absicht eine Person kennen zu lernen und mit dieser Person in Briefwechsel auf Deutsch und Spanish zu stehen.
Dann lernte ich eine Deutsche Frau die Angelika Häusler heisste kennen. Ich habe mich immer wundert über die Leute die mehr als sie mussen machen. Außer Zweifel, sie war eine von dieser.
Immer dankbar Angelika.
